//
llegint...
Articles i reportatges, Musicologia, Recerca

Els Segadors, un himne amb origen eròtic

El musicòleg Jaume Ayats (Vic, 1960) ha publicat un estudi al voltant de l’himne nacional de Catalunya en el seu últim llibre, “Els Segadors. De Cançó eròtica a himne nacional” (L’Avenç), presentat el passat mes d’octubre. L’autor crea un recorregut històric a partir d’una cançó eròtica que cantaven els joves segadors per animar-se mentre treballaven a ple sol. Al cap de tres segles, la cançó es converteix en un himne nacional.

El 17 de febrer de 1993 el Parlament català declarava Els Segadors himne nacional per votació unànime. Per arribar a aquest punt, però, la cançó va haver de passar per la clandestinitat, el qüestionament constant sobre el seu simbolisme o la competència amb altres cançons (el Virolai, El Cant dels ocells o La Santa Espina).

L’actual himne nacional de Catalunya prové d’una antiga cançó eròtica, Els tres segadors

Tot i així, l’estudi que presenta Ayats va molt més enllà. L’autor argumenta que l’actual himne nacional de Catalunya prové d’una antiga cançó eròtica, Els tres segadors, que cantaven els jornalers mentre treballaven i que explica com una dona s’enamora del segador més petit i amb una expressió directa li proposa: “Si en voleu segar un camp, un camparró de civada. No és a l’aubac ni al solà, ni tampoc en cap muntanya, n’és sota el davantal, la camisa me l’amaga”. Aquesta cançó, que ha perdurat amb modificacions fins avui a través de l’oralitat, es va transformar en un crit de guerra el 1640.

Curiositats al voltant de l’himne

Un segon pas cap a la construcció de l’himne actual parteix de la mare de Jacint Verdaguer, Josepa Santaló, que a mitjans del segle XIX cantava una cançó sobre els fets de la Guerra dels Segadors. El seu fill, a qui també li agradava cantar, va fer una recollida de cançons sobre els segadors amb Marià Aguiló, on va incloure la cançó de la seva mare. Aquesta lletra va ser la que va utilitzar, més tard, el compositor Francesc Alió (1862-1908) per crear un arranjament, d’estil lieder, d’una cançó tradicional, Los Segadors. La melodia la va treure de la cançó eròtica que li va cantar el Canonge Jaume Collell. Així, per primera vegada, es trobaven la melodia eròtica amb la narració de la guerra.

A partir d’aquesta anècdota, Jaume Ayats repassa la història social i del cant col·lectiu a  Catalunya en els últims 150 anys i també desvetlla altres curiositats al voltant de l’himne. Una d’elles és l’autor de la lletra actual, Emili Guanyavents (1860-1941), que el 1899 proposava una nova lletra que cors, com l’Orfeó Català o Catalunya Nova, van difondre. Tot i així, sorprèn la procedència del tipògraf mataroní: ambients anarquistes del socialisme utòpic, però també de sectors espiritistes i maçons.

D’una anècdota a una investigació

El llibre parteix de l’anècdota del Canonge Collell i Francesc Alió que  Josep Massot i Muntaner, Salvador Pueyo i Oriol Martorell ja deixen entreveure a Els Segadors. Himne Nacional de Catalunya (Abadia de Montserrat, 1983). Però la investigació d’Ayats va començar, també els anys vuitanta, per un altre costat. En aquell moment, el musicòleg participava amb el Grup de Recerca Folklòrica d’Osona en la recollida de versions d’Els Tres Segadors per la comarca, on ja van trobar la versió eròtica. En aquell moment no ho relacionaven amb l’himne, però la lectura del llibre de Muntaner, Pueyo i Martorell li va fer plantejar una possible relació.

Jaume Ayats explica que un dels punts claus per entendre aquesta vinculació i el pas d’una cançó popular a un crit de guerra al segle xvii és la presència del dictador de cançons, present al nord de Catalunya fins a principis del segle passat. Aquest personatge, que l’investigador ja havia estudiat en recerques anteriors, era l’encarregat de fer una cançó per difondre-la a canvi d’una paga. En la majoria de casos, l’estructura narrativa procedia d’una balada ja existent. Els partidaris de l’aixecament de 1640 haurien encarregat a un dictador una cançó amb finalitats propagandístiques per aconseguir l’aixecament d’armes de la població. Com que la revolta la van iniciar els joves segadors, el dictador hauria agafat com a model la cançó que representava aquest col·lectiu: la cançó eròtica que cantaven al camp.

Música inèdita

El llibre va acompanyat d’un CD que recopila quinze versions dels Segadors, algunes d’elles inèdites. El recull és variat i va des dels enregistraments més oficials, com la versió d’Antoni Ros-Marbà del 2005 per a orquestra simfònica i cor, fins a versions de heavy-metal, i també la cançó eròtica. Tot i així, també hi és present la versió de Rafael Subirachs, Catalunya, comtat gran, cantada a les Sis Hores de la Cançó a Canet del 1975.

D’altra banda, la recopilació compta amb la presència de versions antigues dels anys 30 i una del 1900. Es tracta d’un enregistrament en cilindre de cera on l’Orfeó Català, probablement dirigit per Lluís Millet, interpreta Els Segadors. És una de les versions més antigues que s’han trobat i que es troba a la Biblioteca Nacional de Catalunya.

El disc acaba amb la versió de Francesc Alió, Los Segadors, de la qual fins ara no se’n coneixia cap enregistrament. Aquesta versió, de 1892, va ser el primer arranjament d’Els Segadors amb voluntat de difusió.

Nova proposta pel cant de Els Segadors

D’altra banda, Jaume Ayats explica que allò important per un himne és que la gent el canti i formi col·lectivitat tot cantant. El problema, afirma, no és si la gent sap la lletra d’Els Segadors o només se’n sap la tornada, “el problema és si la gent el canta o no”. El musicòleg reflexiona en l’última part de llibre sobre la renúncia que s’ha fet a cantar en públic en els últims decennis, quan a principis de segle era una element constructiu de la vida quotidiana.

És per això, que Ayats provoca i alhora proposa una nova forma de cantar Els Segadors, per fer-lo més proper a la gent: canviant la tonalitat. L’autor explicar que normalment s’ha proposat el to que és més còmode per cantar pels cors o pels instruments que toquen, però s’ha oblidat que també és necessari que la canti la resta de gent per crear el sentiment col·lectiu. Ell proposa la tonalitat de do menor com a referent. Així poden cantar tots els homes i les dones treuen un so molt interessant, sense haver de recórrer a l’anomenada veu de cap.

(Article publicat a Impromptu 48 núm. 17 – Març 2012)

-Properament disponible en pdf-

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Per temàtiques

Anuncis
%d bloggers like this: